Una bona professora

Tot el món, en la seua etapa d’educació secundària, inevitablement ha tingut experiències positives i negatives. En el meu cas, per desgràcia, n’han sigut més de negatives. Tot i això, no puc dir que la meua travessia per l’ESO haja sigut precisament dolenta, tenint en compte alguns casos que conec de companys i companyes que han estat maltractats durant la seua vida acadèmica en Secundària. Ara, em dispose a descriure en aquesta mena de manifest algunes de les vivències que, per qualsevol motiu, hagen marcat la meua etapa estudiantil en l’institut. 

Recorde el meu primer any, replet de cares noves; de companys desconeguts, ja que ens ajuntaren amb alumnes d’altres col·legis, com sol ser habitual en els centres de Secundària. Aquest curs va ser un desastre per a mi, atesa la poca adaptació que vaig tenir des del primer minut de classe. Els professors també eren completament desconeguts i la primera impressió que tingueren de mi podria ser determinant en cursos posteriors, ja que el nostre “informe actitudinal” va passant de professor a professor, any rere any. Tanmateix, vaig poder recuperar les quatre assignatures que em quedaren pendents després d’haver millorat la meua conducta, encara que ja tenia una mala fama ben guanyada per a encarar el segon curs.

Afortunadament, i quasi per favor diví, els dos següents anys van anar bastant millor que el primer, salvant les distàncies amb el tercer curs, que sí que vaig haver de treballar com un campió. No obstant això, aquesta bona ratxa va acabar en el quart, i últim, curs de l’ESO. Aquest any va ser el més desmotivador, acadèmicament parlant, de la meua vida. Vaig tindre un seguit de professors que només atenien les necessitats d’aquells alumnes que destacaven. A la resta d’alumnes de “gamma” mitja o baixa no ens tenien en consideració. O bé els deixaven en un racó de l’aula, com si es tractara d’un moble, o directament ens feien comentaris desmotivants per a enfonsar-nos encara més. Semblava que els astres s’havien alineat perquè ens tocaren tots els docents més elitistes del centre.

Va ser en aquest curs quan una professora d’Anglés, mentre parlàvem del que ens esperava en Batxillerat, es va dirigir directament a mi sense tenir cap raó per a dir-me que no perdera el temps en intentar treure el Batxillerat, ja que com a molt podia aspirar a fer un Grau de Formació Professional. Amb aquesta afirmació no només em desprestigiava a mi davant de tot el meu grup, fent així que la meua autoestima caiguera fins a terra, sinó que també desprestigiava a totes aquelles persones que tenien pensat fer un grau d’aquest tipus, com si això fora dolent o per a gent no apta. M’encantaria tornar a eixe centre, trobar-me amb aquesta professora i fer-li recordar aquelles paraules mentre sostinc el meu títol universitari a les meues mans, però si ho repense crec que el més intel·ligent és no caure al seu mateix nivell.

Arribats a aquest punt es pot intuir com estava de fart de la docència i tot el que estiguera relacionat amb ella, però el meu pas a Batxillerat va ser creu i ratlla. En eixos dos meravellosos cursos vaig conèixer la millor professora que he tingut mai: Eva, de Tecnologia. Aquesta nova amiga, i la definisc així perquè a hores d’ara continua sent-ho, ens ajudava tant en aspectes acadèmics com en personals, comprenia les nostres situacions particulars i s’esforçava en fer un grup de treball amb un ambient agradable entre els alumnes i el professor. En definitiva, ens motivava cada vegada que fallàvem i ens incentivava quan fèiem bé les coses. Aquests fets em van fer veure que no tots els docents són iguals i que, fins i tot, m’agradara la idea d’exercir jo com a docent algun dia, ja que en eixe moment encara no tenia clar, com la majoria dels joves, què volia fer en la meua vida.

Moltíssimes gràcies, Eva. Sense tu no haguera arribat mai on soc ara.

Signat: Iván Ponce Candela