Motiu pel qual vull ser professor. Carta als meus professors d'institut.

 

Motiu pel qual vull ser professor. Carta als meus professors d'institut.

Benvolguts professors,

Em dic Raül Martínez, supose que no us acordareu de mi perquè ja han passat més de vint-i-cinc anys. Possiblement molts de vosaltres estareu ja jubilats. Jo era aquell xic que es va deixar d'estudiar i se'n va anar a treballar al camp quan tenia tretze anys. El motiu de l'abandó va ser que era un mal estudiant o com es deia: "el xic aquest no val per a estudiar". Supose que no en vaig ser l'únic que va abandonar al llarcs del anys.

El motiu d'aquesta carta és  dir-vos que no fa gaire vaig finalitzar els meus estudis universitaris. Sí, trenta anys després m'he tret un grau en estudis anglesos! Ja sé que possiblement tant us fa això o el que va ser de la meua vida després de deixar l'institut. Tot i això, m'agradaria compartir la meua experiència vital amb vosaltres. Us en faig cinc cèntims.

Quan vaig deixar l'institut amb tretze anys els meus pares es van llevar un gran disgust, sobretot ma mare. Com no volia estudiar (o no sabia), en vaig posar a treballar al camp de valent. He de dir que als 18 anys ja estava ben fart de tant treball i vaig començar a estudiar a les nits (em vaig traure la secundària a la nit mentre treballava). Quan vaig complir vint-i-cinc anys em vaig traure l'accés a la universitat (mentre treballava). Fins als 35-36 anys tot anava normal. Em vaig comprar una casa, tenia un treball (18 cotitzats com a llaurador) però, de sobte tot va canviar.

Per aquell temps vaig començar a tenir problemes de salut. Eixos problemes al remat es van convertir en una important operació d'esquena i ja no vaig poder continuar treballant. Com no podia treballar en cap treball físic, vaig decidir fer un grau universitari (Grau en Estudis anglesos, cultura, llengua i literatura). Possiblement, teníeu raó quan en vau dir que "no valia per a estudiar" perquè no vaig podré aconseguir el grau en quatre anys, en vaig tardar cinc. En aquest punt, jo crec que paga la pena preguntar-se, que va fallar als tretze anys?

La veritat és que no estic molt segur. L'ambient familiar no va fallar perquè ma germana va estudiar i a hores d'ara té un molt bon treball. A més, ma mare (el meu pare és mort) em va dir l'altre dia que ja m'havia perdonat el fet deixar-me l'institut quan tenia tretze anys. Quan era un xiquet vaig fallar sense cap dubte, no era un bon estudiant. Tot i això, crec que he pagat, i ben pagada, la meua errada. Així mateix,  jo crec que si amb quaranta-dos anys tinc capacitat intel·lectual per a estudiar, als tretze també la tenia. Evidentment, ara soc més madur que quan tenia dotze anys i això ajuda a estudiar. Tal volta aquesta és la conclusió que podeu extraure: quan tenia dotze anys Raül no era tan madur con ara que en té quaranta. El que vull pregunta-vos és, vaig ser jo l'únic que va fallar?

Una vegada dit tot això, m'agradaria donar-vos una bona notícia, benvolguts professors. He decidit fer el màster de professor i convertir-me en el vostre company. El motiu per a ser professor el tinc ben clar. A part de poder gaudir de la vostra companya, vull ser professor per poder ajudar a tots eixos xiquets que "no valen per a estudiar". Crec que els puc ajudar a traure el millor d'ells mateixos i que no els passe com a mi. Espere formar part del vostre meravellós grup de treball tan prompte com siga possible.

Sense res més a dir, espere estar prompte treballant amb vosaltres com un company més. Gràcies per res.