He crescut tota una vida amb alguns companys que tenien una vocació incorporada de sèrie i les coses molt clares. En el meu cas només tenia molt clar a què no em volia dedicar i, no sé si era ben bé vocació o no, però sempre m’he plantejat la possibilitat de fer classes. Des de jove m'agradava la idea, sobretot per la meua etapa com a entrenadora de bàsquet i però també quan ajudava el meu germà, adolescent en aquell moment, amb els estudis perquè m’abellia. Ara bé, tant en aquesta professió com en qualsevol faena en què estàs adreçat a respondre a necessitats molt bàsiques de la gent, com la medicina, serveis socials o l’educació, han de tenir un caràcter vocacional, ja siga innat o adquirit.
A mesura que avançava en la meua escolarització obligatòria, em trobava amb més professors il·lusionats i professionals que s’acabaven convertint en tot un referent per a mi. És segurament gràcies a ells perquè hui en dia vull ser mestra, ja que em van acompanyar cap al pensament crític, cap a les ganes de saber més i ser més creativa. I per aquesta raó m’agradaria esdevenir la figura de professora sòlida i vocacional per a molts alumnes algun dia.
Amb tot, tot el món sap que és un ofici tant vocacional com exigent. La professionalitat és tan important com les bones intencions associades amb aquesta vocació infusa que ens venen com a ingredient indispensable. Dit això, espere ser una bona mestra, aquella que va més enllà dels continguts, capaç de connectar les emocions amb els aprenentatges. M’agradaria eixir de la meua zona de confort i ser valenta. Sempre entenent l’error com una oportunitat de millora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada