Motivació màster

 La pèrdua que m’ha dut ací

Sovint hem escoltat durant les setmanes que hem cursat el Màster de Professorat, ja siga en les assignatures generals o en les específiques, que com a docents en potència hem de tenir present sempre en les nostres classes l’heterogeneïtat i la inclusivitat, conceptes que de vegades no es tenen en compte quan s’imparteix una matèria o, inclús, tot un grau. O almenys així ho considere jo, una jove exalumna del grau de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.

Així com en els dos anys de Batxillerat la paraula màgica que es repeteix com un encanteri és la “PAU” —o Prova d’Accés a la Universitat, actual EVAU—, en l’esmentada carrera ho són les frases “Com tots en un futur sereu professors” o “Açò ho aplicareu en els vostres alumnes”. Com a docents que duen anys i anys en l’àmbit universitari, on queda eixe esperit de valorar la importància de la diversitat dels perfils professionals dels estudiants si sols es tendeix a homogeneïtzar cap al camí de la docència, que als seus ulls sembla ser l’únic viable per als filòlegs? On queden els interessats en la investigació, en la gestió i la correcció de textos, o els assessors literaris o lingüístics? Anecdòtic és el cas que el títol de la darrera campanya publicitària del grau compartida amb la del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València siga “Un grau amb futur”. Sí, indubtablement és un grau amb futur, però sembla que només per a les persones interessades en l’ensenyament. La resta hem sigut peces secundàries en eixe pla.

En juliol de 2021 el meu periple personal de quatre anys de carrera va acabar i després d’un intent fallit d’accedir al Màster de Professorat, així com d’un interludi d’un any dedicat a un curs de la UNED sobre els Centres de Documentació i la Investigació Històrica: Arxius i Biblioteques, enguany he aconseguit accedir-hi carregada amb una motxilla invisible plena d’un sentiment d’invisibilització professional que m’ha abocat a seguir l’eixida principal del meu grau com és la docència en l’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes.

Amb la resignació de ser una persona que sap amb certesa que no té interés vocacional en el camp de la docència —però que es veu abocada a recórrer a ella durant un any—, em toca acceptar el meu pas per pur tràmit pel màster d’una de les professions més nobles, dures, exigents mental i físicament, alhora que enriquidores i més menystingudes pels ignorants com és la de l’ensenyament. Aquells que es dediquen a formar i educar les persones del futur sí que són vertaders herois.