Carta a la N del passat

Estimada, 

Recorde que et sabia molt de greu que, quan eres més jove, et digueren allò de “no digues mai d'eixa aigua no beuré”. T'insultava que et tractaren amb condescendència, sobretot. Perquè si bé és cert que l'adolescència és tan intensa que podria passar com una experiència religiosa, és de tot menys alienant. I encara ens dol que es parle amb tant de menyspreu dels joves, com si no depenguera d'ells la sort del món o com si no hagueren estat sempre els agents més importants de les revolucions d'arreu.

Això sempre ha sigut important per a tu. Si has tingut mai cap vocació ha estat la de canviar el món. Durant l'època crítica de l'adolescència, tot són certeses absolutes i no hi havia res que tingueres tan clar com que no volies ser professora. Però les maleïdes sentències sobre l'aigua de la qual no en beuries mai, han acabat vessant sobre la teua vida. De vegades pense que rebutjaves la docència perquè senties la necessitat de rebel·lar-te contra totes eixes coses que s'esperaven de tu, o més aviat, de les dones. Volies fugir d'eixes vocacions que ens han tingut preparades, expressament per a nosaltres: Mestres, infermeres, professores, cuineres, perruqueres... Sempre educant, sempre cuidant, sempre relegades.

Quan eres adolescent i no tens més patrimoni que la vida pròpia, portes el temps suficient al món com per a voler-t'hi quedar, però no tant com per a tindre por de canviar-lo: Al remat, no tens res a perdre. Com que la vocació principal era la de canviar el món, he acabat comprenent que segurament les aules siguen la primera línia de combat des d'on bastir el món nou que portem al cor. Una trintxera des d'on mantindre l'utopia, un camp on sebrar les llavors, un intent que comença cada curs, totes les oportunitats en una.

Espere no penedir-me'n.